El mite de la caverna explica com uns homes van ser encadenats des de ben petits al fons d’una cova donant l’esquena a l’entrada. Lligats de cara a la paret, la seva visió era molt limitada i només podien veure a la paret el reflex d’estàtues d’animals i objectes que passaven davant d’una foguera. Davant la paret es projectaven les ombres fent que semblessin les d’uns monstres que l’únic que podien transmetre era por. Un dia, amb l’ajuda d’un home, va poder escapar de la cova. A mesura que els dies van anar passant, va poder acostumar-se a la llum del sol i es va adonar que va viure tota la seva vida enganyat amb les imatges d’aquella cova que el tenia presoner. Va decidir tornar per explicar les coses que havia vist i que li esperaven al seu company en el món exterior, però després d’explicar-li la història al seu company, el pren per boig i es resigna a creure en aquella realitat.
Aquest mite és una narració feta pel filòsof Plató que encara avui perdura i que segur que molts de vosaltres heu sentit algun cop. Penso que pot tenir moltes lectures addicionals i a mi particularment me n’agrada una que se’n podria fer de l’home que surt de la cova. Segurament abans de ser alliberat s’havia acostumat a la situació en la que es trobava. Les seves necessitats estaven cobertes d’alguna manera i, malgrat la situació li resultava desagradable, sabia que res dolent li passaria. Estava dins la seva zona de confort. Segurament l’alliberació, en un principi, li hauria fet més por que no pas satisfacció. No penseu que, si ja estava habituat a una forma de vida, la possibilitat de sortir de la caverna li podia causar certa angoixa?
I aquí és on vull arribar. A la famosa sortida de la zona de confort. Els canvis. Canviar implica esforç i molts cops, també, una certa dosi de malestar com li havia passat al nostre aventurer que havia sortit de la cova. El mite ens diu que es va haver d’acostumar a la llum del sol abans de veure les diferents imatges del món real. Jo afegeixo que els peus també se li havien d’acostumar a noves textures i que les pedretes que ens trobem a la sortida d’una cova amb gran seguretat li resultarien desagradables. És per aquest motiu que no podem esperar que els canvis siguin per terrenys plans i còmodes, ja que si sempre fossin així no els tindríem tanta por i estaríem molt més predisposats a fer-los. Recordem que si volem canvis, haurem de fer canvis, i fer canvis vol dir fer coses que no estem acostumats a fer. Siguem realistes i estiguem disposats a tolerar la incomoditat i la incertesa, ja que apareixeran sempre en un procés de canvi. Veureu com mica en mica els límits de la nostra zona de confort s’expandeixen i al final respirarem millor.
